La força

 

Em llevo, vull que avui sigui un dia diferent, vull que sigui el dia del canvi, però sé que no ho serà, Sé des del més profund de mi que no ho serà, continuaré amb el meu espiral d’autodestrucció.

Així doncs, acceptant la meva derrota, la meva falta de força i d’autocontrol, estiro el braç que tinc dins el llit fora de les mantes i noto el fred, el fred de l’habitació glaçada, fa mesos que no puc pagar els rebuts de la llum i la casa evidentment s’ha anat quedant freda i humida. Sentint el fred al braç l’estiro al màxim per arribar a l’ampolla de vodka que tinc mig buida sobre la tauleta de nit. Queden un parell de glops que ahir vaig decidir no prendre’m pensant que avui tindria el valor de començar el canvi. Canvi que quan noto el vodka a la meva boca accepto que no començarà avui. I em dic, Bon dia Llum ja ha sortit el sol.

He de fer moltes coses, masses, em cauen a sobre i sento que no podré, sento que n’he de fer tantes que no podré ni aixecar-me del llit. I em torno a rendir, un cop més.

Em torno a quedar adormida.

Em desperto, no sé ni quina hora és, però sento bullici al carrer, així doncs ha arribat el moment d’intentar fer totes aquestes coses que dia rere dia s’acumulen i no soc capaç de treure’m de sobre.

He d’anar a veure la meva assistenta social, necessito menjar, el beure no me’l cobrirà, però espero que el menjar sí. Tinc la sort de menjar poc gràcies a la quantitat d’alcohol que ingereixo. Malgrat tot tinc un ensurt cada cop que em miro al mirall cada vegada estic més prima. És curiós com canvien les coses, fa anys, quan era jove i alegre volia ser prima i ara que ho soc no m’agrado gens. Però clar, no és només això el que no m'agrada de mi, tant de bo!

Això no és vida, ja fa massa temps que no ho és, i en algun moment hauré de fer el canvi, ho sé, no és el primer cop que em passa, però sembla que aquest cop tot està sent més difícil més feixuc. Sembla que la caiguda ha sigut més bèstia i brutal l'abisme és infinit.

Mentre em miro al mirall i em faig conscient del meu aspecte penso també en tot el que he anat perdent durant tot aquest temps. He perdut moltes coses, he perdut la casa, he perdut la feina, aquella per la que tant vaig lluitar i he perdut a la família. No és que hagin mort, hi segueixen sent però no per mi. I el més important, he perdut la dignitat, m’he perdut el respecte i això potser serà el més difícil de recuperar. I com que no sé quan tindré la força de girar-ho tot, de fer el canvi, de deixar-ho tampoc ser quan començaré a recuperar-ho tot.

Possiblement, us preguntareu com una persona que triomfava a la vida com jo, una persona que desprenia alegria fins i tot amb el seu nom: Llum, ha acabat en una foscor tan absoluta. Doncs jo també m’ho pregunto, m’ho pregunto cada dia quan tinc les forces necessàries per llevar-me i mirar-me al mirall. No us enganyaré, moltes vegades les forces només apareixen perquè m’he quedat sense el meu bé més preuat: el vodka. I clar per ell sí que faig esforços inimaginables en el meu estat i en la meva situació.

Que va ser o quan va ser el clic del no retorn, doncs francament no ho sé, ho intento pensar, quan puc pensar i crec que en el fons han sigut un cúmul de coses, de fets que s’han anat sumant al llarg dels anys. Episodis que m’han anat trencant, coses importants, coses petites, però tot suma en aquesta merda de l’autodestrucció i tot serveix d’excusa i escut.

I tota aquesta trencadissa que soc jo ara mateix no troba la manera de posar-se a lloc, de reconstruir-se perquè no tinc força per res.

Però m'espavilo i aconsegueixo sortir al carrer per anar a veure l'assistenta i, no us  vull mentir, per comprar vodka, que ja no me'n queda i el dia es farà llarg. Reso per no perdre'm de
camí a l'assistenta i oblidar que hi feia al carrer.

Peus freds

Em desperto, fa fred, massa fred, em sento freda, gelada. No faig soroll, no vull despertar a "la bèstia". Sento les meves germanes respirar, adormides. Respiro, estan bé, que descansin, ahir va ser una nit llarga.

Sense fer soroll per no despertar-les trio la roba que em posaré per anar a treballar a la perruqueria del meu prestatge.  Mentre agafo la roba noto els talls que tinc a les mans a causa de l'aigua de rentar caps repetidament i al fred. 

Tinc dotze anys i ja em pesa la vida, em pesa d'una manera figurada i visible, al cap de munt de la meva esquena, corbada i doblegada per tot plegat.

Surto de l'habitació de puntetes i ajusto la porta i quan ho faig veig la finestra, la que dona al jardí, la que ahir d'alguna manera ens va salvar. Respiro i em faig forta, més forta si es pot. Camino de puntetes fins al bany i tot ho faig sense fer soroll, he de poder sortir d'aquí sense fer soroll, ja va haver-hi massa soroll ahir a la nit.

Entro al bany i em miro al mirall, no em veig, fa massa temps que no em veig i trigaré molt a tornar-ho a fer. Mentre faig un pipí sento el fred als peus, el mateix fred que vaig sentir ahir corrent carrer avall amb la meva germana a coll fugint del pare, "la bèstia".

Em cau una llàgrima recordant com tot d'una va embogir, un altre cop, aquest cop contra mi. Per què? No ho sap ningú, segurament ni ell mateix. Potser només ho sap l'alcohol que havia ingerit.

M'eixugo la llàgrima i reso perquè en tirar la cadena no es desperti ningú.

Ja està, ja ho tinc, ja estic, ja puc marxar al carrer.

Surto, tanco la porta i camino pel carrer sentint el fred i corro, no sé per què, però corro, lluny ben lluny de casa. No vull pensar, encara no puc assimilar el que va passar.

Arribo a la feina i sento l'aigua, la primera aigua freda que cau sobre els talls de la meva mà i començo a rentar caps i ara si, ara recordo.

Crits, insults i el meu pare darrere meu amb un ganivet cridant que em mataria. Recordo agafar a ma germana i sense pensar saltar per la finestra de l'habitació que dona al jardí i córrer, córrer fins a notar seguretat. Recordo amagar-nos a una casa del carrer de sota que està en construcció. Recordo el silenci i la por. Recordo el fred als peus, no vaig posar-me sabates amb les presses de la fugida. I de sobte la veu de la mare cridant-me. Recordo treure el cap per un forat de la paret i veure-la. I recordo la seva por quan em va dir: Ara sí que et matarà!

Recordo sortir de l'amagatall i caminar darrere la mare amb la meva germana a coll, la por em feia anar unes passes enrere i no tenir pressa d'arribar a casa. 

I també recordo sentir la veu d'un veí parlant amb el pare i pensar: estem salvades, s'ha distret i ha oblidat el que passava.

Vaig tancar la porta de la meva habitació a la qual vaig arribar tot jugant a ser la dona invisible per no fer res que pogués tornar a despertar "la bèstia".  Vaig tancar els ulls i vaig fer-me l'adormida i sense ni poder pensar vaig adormir-me.

Sort del veí, ell no ho sabrà mai, però potser em va salvar de la vida.

Pensaments d'una supervivent

Visc la vida amb la sensació que no he fet ni arribat on hauria d'haver arribat.

Visc la vida com un fracàs continu de mi mateixa.

Visc la vida pensant que no he aprofitat prou les oportunitats ni les qualitats que se'm van generar al néixer o que he generat jo en créixer.

Visc la vida sabent que no estic on hauria d'estar ni on em mereixo per tot l'esforç que he fet.

Visc la vida trista, sempre amb una ombra de tristesa que em persegueix i no se'n va, una ombra que evidentment projecto jo i que no sé fer-la fora. 

Visc com un personatge de Bukowski, intentant sobreviure en la merda.

Visc la vida així i no hauria de ser així. 

Si miro enrere i veig d'on vinc sé que he fet molt més del que en un principi s'hagués pogut esperar d'una persona que ha sortit d'una família plagada d'alcohol i violència de gènere. Vinc d'una família on no ens han ensenyat a estimar, no ens han ensenyat a respectar, a guarir, a protegir. Vinc d'una família on només aprenies a sobreviure. A passar les pantalles del dia a dia encara que fos robant vides als del costat.

Només quan penso d'on vinc em respecto i desapareix una mica la sensació de fracàs que arrossego com un mort. Penso que vinc d'una foscor molt lletja i que, com diu en Carles Porta, hi he pogut posar llum d'alguna manera. És una llum que a mi em sembla insuficient, una llum que com les de Nadal, només fa pampallugues i es deixa veure de tant en tant i que després s'apaga. Una llum que perd embranzida cada dos per tres i que es deixa vèncer per la foscor. I si, vaig fent, i he fet molt, però no estic on voldria.

Sé que soc bona fent el que faig, i que soc bona fent que el que vaig decidir no fer tot i ser bona fent-ho  perquè em connectava amb la part més fosca i depressiva de la meva història, el fracàs. I justament, com que sé que soc bona fent el que faig sento el pes de la derrota quan veig que no estic on hauria. I si, reconec que no tinc mai la força per culminar el camí, perquè com he dit soc com una llum de Nadal, que fa pampallugues i que de sobte s'apaga.

He aconseguit moltes coses si miro d'on vinc. He assolit estudiar i treballar, tot i que precàriament, en el que m'agrada. Tanmateix, malgrat l'esforç que sé que hi he posat no sento sensació d'èxit. Crec que la meva naturalesa justa em fa sentir que la vida ha sigut enormement injusta i que ja n'hi ha prou! Penso que ja he fet tants esforços per superar tots els entrebancs i per sortir d'aquella energia malalta en què vaig néixer i he lluitat tant amb tot i amb mi, sobretot amb mi, que ja no puc més. Necessito sentir sensació d'èxit, que he arribat, encara que sigui en tercera posició, on volia arribar. Necessito que alguna d'aquelles promeses que se'm van fer es compleixin. 

I tranquil·litat que si no passa, tampoc passa res, ja estic avesada a viure en el fracàs i la sensació d'estar perdent el temps i d'arrossegar un pes que m'enfonsa i que no és meu, perquè no, no és meu, a mi m'ha tocat per herència.

Les famílies amb problemes greus perjudiquen generacions, les males dinàmiques i les males relacions s'aprenen i costa molt de treure-te-les de sobre, i clar, mentre lluites per sortir d'aquesta merda, vas fent, vas tirant, però no pots donar tant de tu com voldries per arribar on somies perquè t'has de dividir en moltes guerreres simultànies.

Per tant, si soc justa, justa amb mi, m'hauria de sentir orgullosa del camí fet i m'hauria de sentir plena d'èxit. Seguiré treballant perquè així sigui, no puc prometre res.

Pensaments sobre el residu 0 i sobre com en sóm de rucs

 

Moltes vegades entro en pensaments recurrents i circulars que no em deixen dormir.

Mai ho deixo per escrit, no sé ben bé perquè, ja que com que no ho faig ho acabo oblidant i perdent la sensació de genialitat que tenien.

Aquesta nit passada m'ha passat i he decidit que, potser, si al matí seguia recordant el que no em deixava dormir ho posaria sobre paper.

Sembla que he tingut sort i recordo el bucle en el qual vaig estar immersa durant hores mentre sentia la pluja d'estiu caure sobre la terrassa.

Pensava en el residu 0. Ves tu quines coses, el residu 0.

Pensava que de tots els electrodomèstics que tinc no n'he comprat cap. La bullidora d'aigua, la cafetera, els ventiladors, les estufes i la batedora són tots trobats com tresors a les escombraries.

La resta han estat regals d'amics o amigues. La TV, la vaporera i la rentadora. La nevera ja era a la casa on estem vivint.

Pensava en com n'és d'estranya la vida d'avui. Recordo ma mare portant a arreglar el minipimer un munt de vegades abans de donar-lo per perdut. Recordo la botiga plena d'andròmines velles on arreglaven aquests aparells. I penso en quin moment vam decidir que era millor no arreglar les coses i comprar-ne de noves. Clar, si, ja ho sé, l'obsolescència programada, però no hi vam lluitar gaire, ens va ser còmode, suposo. Suposo també que això més el capitalisme i les ganes de fanfarronejar de coses noves i d'última tecnologia del consumisme compulsiu ens va fer posar el planeta a l'últim lloc. La quantitat de residus que generem cada cop que no arreglem i comprem és brutal.

Si, a vegades, diuen, surt més car arreglar que comprar. No ho sé, a mi no m'ha passat. Ara, si tens els diners admeto que és més còmode. Per exemple, se t'espatlla la TV. És més ràpid comprar-ne una de nova que esperar que algú vingui, la miri, l'arregli... Això suposant que avui en dia encara quedi algú que en sàpiga.

I pensant en això vaig pensar també en el meu últim viatge a la deixalleria. Piles d'electrodomèstics abandonats. Vols dir que no se'n podria fer un segon ús? Vols dir que després tot va a on ha d'anar? Sí, soc desconfiada en aquests temes. Tones i tones de coses que potser funcionen, bé, sé que moltes ho fan, ja que ho he comprovat. I no ho entenc.

I aquí va ser quan en mig de la nit de tempesta vaig pensar. No es podria pagar el sou d'algú que sabés arreglar aquest tipus de coses i donar així una segona vida a tanta merda que generem sense pensar? I em va venir al cap aquella peli d'animació, Robots, on justament parlen d'això.

No sé, penso en com poder aprofitar el que es pogués arreglar via serveis socials o una botiga de segona mà on els beneficis anessin a la gent que més ho necessita, o jo què sé, un lloc de lloguer d'utensilis.

Penso, reduiríem residus, donaríem nous llocs de feina, ajudaríem a qui ho necessita.

I llavors penso que segur que hi ha un munt de lleis absurdes que no ho permeten, perquè clar, em diuen els de casa, això és una utopia que no interessa a ningú. El capitalisme i el consum ens domina.

Llavors miro els meus electrodomèstics i penso: els petits canvis són poderosos, com deia el Capità Enciam!

I m'adormo gràcies a pensar que ho escriuré i gràcies també a la petita treva que ens ha donat l'estiu amb aquesta tempesta.

a vegades la màgia existeix

 

Mai haguera pensat que una cosa com la que m'ha passat em passaria.

Basant-me en el meu extens historial de mala sort res podia fer pensar que una cosa així podria passar a la meva dissortada vida.

Si, sé que podeu pensar que exagero, però si un dia em ve de gust, que mai se sap, ja entraré en detalls de vida i de males astrugàncies.

Doncs el fet és que des de feia molts anys, potser massa, volia tenir una màquina de cosir. He de confessar que a vegades m'agafen rampells de Vivienne Westwood i faig el que puc amb el fil i l'agulla, però els grans projectes sempre queden posposats per la manca de màquina de cosir.

Aquesta afició de destruir roba per fer-ne de nova no és pas d'ara, ja ve de quan era joveneta. Corrien els anys 90, tot i que per mi crec que eren els 70, i vivia alegrament la cultura del "do it yourself" tot i semblar boja tot sovint per les pintes que duia. Em fotia uns "corta pega" de roba que a vegades ni jo mateixa tenia collons de sortir al carrer amb el modelet.

Doncs com us anava dient, fotia anys que necessitava a nivell de creixement personal i vital una màquina de cosir, però com ja us he dit, a la meva vida no hi manca mala sort, i quan no és un nap és una col, el fet és que mai tinc un duro! Sempre que crec que podré fer algo el fatal destí s'encarrega de posar pedres al camí i pam! Compta escurada!

Doncs, no fa gaire, com llençant un desig a l'aire, com qui llença molles de pa als ocells sabent que quan es giri ja no n'hi haurà ni una, vaig llençar un twit. Era un twit com de desig a l'univers. Un twit el  que deia: vull una màquina de cosir.

I vet aquí, que l'univers, aquest cop estava del meu cantó. Bé, l'univers no, una noia de twiter que pràcticament no conec. Brutalitats de la vida va llegir el meu twit i en un acte d'absoluta bogeria, va esdevenir folla momentàniament i em va regalar una màquina de cosir.

Per què? Doncs ella en diu sororitat, explica convençuda, que en moments difícils l'he fet riure molt via xarxes socials. Doncs jo en dic àngel de l'hòstia! Només li puc dir gràcies infinites, clar. 

En aquests dies de possessió de la màquina he cosit tant, tantes merdes, tantes coses inútils i tantes de quasi útils que estic emocionada. A veure, cosir, cuso fatal, però la meva Westwood està que se sale.

Moltes gràcies, bonica, m'has fet molt feliç en un moment molt difícil de la meva vida, un altre, clar, que suposo que ja ha quedat clar que fàcil, fàcil no ha sigut el meu camí.

En fi, que després em direu que les xarxes socials són una porqueria... Doncs no us escoltaré!

Creure en llegendes passades

Diu una llegenda oriental que les persones destinades a trobar-se estan connectades per un fil vermell invisible. Aquest fil mai desapareix i sempre resta lligat als seus dits malgrat la distància o el temps. Tant és el que triguis a conèixer a aquesta persona, tant és el temps que passis sense veure-la, ni tan sols importa si vius a l'altra punta del món: el fil romandrà fins a l'infinit i mai es trencarà. El mana el destí.

Curiós o no jo no coneixia aquesta llegenda tan bonica.
El fet és que tot just fa un any vaig anar a treballar. Feia un extra a la nit a un local de concerts on de tant en tant serveixo copes.
Vaig arribar que estaven fent les proves de so la primera banda que tocava i... vaig quedar embadalida pel cantant. Tenint en compte la meva sort vaig treure-me'l del cap ràpidament però el destí va  voler que ell, aquella "Queen del punk", vingués a parlar amb mi.
I si, ho he de confessar, vam acabar a casa meva del revés.
En principi la cosa, EL TEMA, havia d'acabar aquí, ja que ni de conya em volia posar de nou en cap mena de relació que em pogués fer girar el cap.
Però deu ser cosa d'aquest fil dels collons que ens vam anar veient i vam anar descobrint coses que van anar fent com sotracs a les emocions.
Primer vam descobrir que teníem amics amb comú, clar que no era estrany tenint en compte que venim d'un  mateix món, un món reduidet, un món... Deixem-ho així.
Però la veritable hòstia emocional estava encara per arribar. Aquella hòstia que em faria veure el fil vermell segant-me el putu dit. Un dia tot parlant i fent conya a la taula d'un bar d'un poble remot vam descobrir que de petits havíem jugat junts! Resulta que anàvem a passar els estius al mateix poble, un poble petit poc conegut on hi viuen unes 300 persones. I el fil vermell clar, el fil també hi ha de viure sino ja m'explicaràs!
Doncs res, que clar, després d'això qui no creu en el destí i les llegendes orientals?
I aquí estem, saps? Un any més tard d'aquell concert punk on la primera fiblada del fil vermell em va estrènyer el dit petit tot deixant-lo al límit de la gangrena.
I trobo que per no voler cap mena de relació he fracassat bastant, ja que vivim junts i tot...
Això si, el fil vermell està menys tensat, clar, com que ja ens hem trobat.
Ara, com això no surti bé em tallo el dit per si de cas quedés algun altre fil.

la mare dels ous

Avui menció especial a la dona més forta que conec, ma mare!
Se que us importa una merda tot el que ara escriure però... A vegades cal posar-ho sobre paper per un mateix.
Va nèixer en una familia, la nostre, dura, molt dura, massa dura per qualsevol persona del món.
Era un núcli familiar ple de cops, insults, sang i falta de respecte on tot es deia cridant. Què per què crido tant quan parlo em diuen... Per mi xiuxiuejo, ja us explicaré jo el que és parlar-se a crits.
Una dona que quan no tenia edat per entendre res ja li van dir que no la volien i que estava aquí de miracle perquè la meva àvia havia abortat d'ella 3 vegades. Però en això ja es va veure els putus collons que té la meva progenitora! Que no em voleu? Doncs FUCK YOU aquí estic!
Una dona que va haver de saltar per la finestra de casa perquè son pare tornant del bar borratxo fins les tranques la perseguia amb un ganivet a crits de: ET MATARÉ! Total perquè ella va decidir, amb 11 anys, que no donava les propines de rentar caps a casa.
Una dona que ha netejat sang regalimant de les parets quan no aixecava un pam de terra mentre son pare queia desmaiat a terra.
Una dona que no va anar a escola, que no va complir somnis perquè no en tenia l'únic que importava era sobreviure.
Una dona que el Karma ha volgut que tingués una hepatitis C malgrat no haver begut mai... Suposo que és un regal de la vida, la puta vida.
Una dona que es va casar amb l'únic que coneixia, l'alcohol, i així va anar la vida de mons pares. Un amor els dos però separats per moltes coses.
Per sort vaig nèixer jo i com no? No va anar bé tampoc. Jo amb una deformació de collons i ella a punt de morir per culpa d'un metge imbècil que la va foradar per dins i li va fer creure que tot estava bé fins que se l'emportaven amb ambulància a vida o mort.
Evidentment a mi em va haver de deixar vivint amb mons avis durant dos anys, així em sortit XD
Malgrat tot això i molt més, deixarem a banda el tema putes al sopar de Nadal i les nits als galgos perdent els diners del menjar.
Doncs com deia, malgrat tot aquí està! Valenta, lluitadora i al meu costat.
Gracies vida per ella! Sort en tenim jo i mon fill d'ella. Una dona sense prejudicis que escolta i opina, amb mala llet, però opina respectant totes les lokures que he fet i aguantant-me quan caic sense dir: ja t'ho deia.
M'ha donat suport sempre amb tot malgrat saber que la cagava.
Els que esteu al meu costat la coneixeu, és impossible no fer-ho, sempre hi és rient de tot.
I si, se que sembla tot un altre cosa la senyora quan la veus, sembla una pija de Pedralbes i fa molt riure perquè jo que l'he vist a llocs com concerts a okupes vacil·lant a punkis quan li demanaven paper o a concerts de BABES IN TOYLAND veient-me saltar de l'escenari se que se li enfot tot.
Gracies a ella vaig sortir de les drogues d'una manera elegant i respectuosa. Gracies mare per aquella nit on pensava que em moria, gracies per no jutjar, per acompanyar, gracies.
Podria dir més coses però ho guardo per les meves memòries hahahaha.
I d'aquí em sortit i ho hem fet prou bé!