Estic emprenyada, o no, decepcionada com a mare.
El meu fill avui anava d'excursió amb la seva classe. A cada excursió que fan demanen a algún pare
que vagi d'acompanyant.
Doncs bé, avui durant el transcurs del dia he rebut una mitjana de 100 whatsapps. Videos i fotos de
tots els nens durant l'excursió. Vaja que podriem dir que he estat a l'excursió. Era com una excursió
en streaming.
En serio, em sembla lamentable, molt lamentable.
Jo he decidit no obrir cap dels arxius perquè crec que ens estem tornant dependents i idiotes del
whatsapp. És una eina que pot ser molt vàlida en segons quins moments però, en serio, cal?
Vull dir, quan jo era petita marxavem d'excursió i de colònies i els nostres pares no sabien res de
nosaltres fins la tornada i això ho feia més emocionant per les dues bandes. A més ens feia més forts i
menys dependents.
Jo ara li podria explicar l'excursió a mon fill que ha fet ell mateix. Quina puta gràcia té?
A més, ens acostumem a saber-ho tot en tot moment i, a la vida hi ha d'haver misteri i espais pels
secrets.
Hi ha d'haver intimitat i desconexió.
Has de poder no saber-ho tot del teu fill, té dret!
No he dit res al grup de pares perquè he vist que ningú deia res i perquè no se dir les coses bé però... Si torna a passar sortiré del grup, no vull estar conectada a la vida del meu fill 24 hores 365 dies a l'any.
No és just i ens fa dèbils a tots dos.
És que a més no se que collons els hi volem ensenyar de l'ús de les tecnologies i la privacitat. Després
quan siguin adolescents ens escandalitzarem si penjen fotos fins i tot de quan van a cagar.
No se... M'he emprenyat i he pensat en les mares d'abans que no tenien whatsapp, lo fortes i valentes
que eren.
I he pensat que tot sovint la tecnologia ens fa dèbils i imbècils.
Així estan els nens de sobreprotegits i atontats, no els deixem crèixer ni creixem nosaltres com a pares.
