Mai haguera pensat que una cosa com la que m'ha passat em passaria.
Basant-me en el meu extens historial de mala sort res podia fer pensar que una cosa així podria passar a la meva dissortada vida.
Si, sé que podeu pensar que exagero, però si un dia em ve de gust, que mai se sap, ja entraré en detalls de vida i de males astrugàncies.
Doncs el fet és que des de feia molts anys, potser massa, volia tenir una màquina de cosir. He de confessar que a vegades m'agafen rampells de Vivienne Westwood i faig el que puc amb el fil i l'agulla, però els grans projectes sempre queden posposats per la manca de màquina de cosir.
Aquesta afició de destruir roba per fer-ne de nova no és pas d'ara, ja ve de quan era joveneta. Corrien els anys 90, tot i que per mi crec que eren els 70, i vivia alegrament la cultura del "do it yourself" tot i semblar boja tot sovint per les pintes que duia. Em fotia uns "corta pega" de roba que a vegades ni jo mateixa tenia collons de sortir al carrer amb el modelet.
Doncs com us anava dient, fotia anys que necessitava a nivell de creixement personal i vital una màquina de cosir, però com ja us he dit, a la meva vida no hi manca mala sort, i quan no és un nap és una col, el fet és que mai tinc un duro! Sempre que crec que podré fer algo el fatal destí s'encarrega de posar pedres al camí i pam! Compta escurada!
Doncs, no fa gaire, com llençant un desig a l'aire, com qui llença molles de pa als ocells sabent que quan es giri ja no n'hi haurà ni una, vaig llençar un twit. Era un twit com de desig a l'univers. Un twit el que deia: vull una màquina de cosir.
I vet aquí, que l'univers, aquest cop estava del meu cantó. Bé, l'univers no, una noia de twiter que pràcticament no conec. Brutalitats de la vida va llegir el meu twit i en un acte d'absoluta bogeria, va esdevenir folla momentàniament i em va regalar una màquina de cosir.
Per què? Doncs ella en diu sororitat, explica convençuda, que en moments difícils l'he fet riure molt via xarxes socials. Doncs jo en dic àngel de l'hòstia! Només li puc dir gràcies infinites, clar.
En aquests dies de possessió de la màquina he cosit tant, tantes merdes, tantes coses inútils i tantes de quasi útils que estic emocionada. A veure, cosir, cuso fatal, però la meva Westwood està que se sale.
Moltes gràcies, bonica, m'has fet molt feliç en un moment molt difícil de la meva vida, un altre, clar, que suposo que ja ha quedat clar que fàcil, fàcil no ha sigut el meu camí.
En fi, que després em direu que les xarxes socials són una porqueria... Doncs no us escoltaré!
