Diu una llegenda oriental que les persones destinades a trobar-se estan connectades per un fil vermell invisible. Aquest fil mai desapareix i sempre resta lligat als seus dits malgrat la distància o el temps. Tant és el que triguis a conèixer a aquesta persona, tant és el temps que passis sense veure-la, ni tan sols importa si vius a l'altra punta del món: el fil romandrà fins a l'infinit i mai es trencarà. El mana el destí.
Curiós o no jo no coneixia aquesta llegenda tan bonica.
El fet és que tot just fa un any vaig anar a treballar. Feia un extra a la nit a un local de concerts on de tant en tant serveixo copes.
Vaig arribar que estaven fent les proves de so la primera banda que tocava i... vaig quedar embadalida pel cantant. Tenint en compte la meva sort vaig treure-me'l del cap ràpidament però el destí va voler que ell, aquella "Queen del punk", vingués a parlar amb mi.
I si, ho he de confessar, vam acabar a casa meva del revés.
En principi la cosa, EL TEMA, havia d'acabar aquí, ja que ni de conya em volia posar de nou en cap mena de relació que em pogués fer girar el cap.
Però deu ser cosa d'aquest fil dels collons que ens vam anar veient i vam anar descobrint coses que van anar fent com sotracs a les emocions.
Primer vam descobrir que teníem amics amb comú, clar que no era estrany tenint en compte que venim d'un mateix món, un món reduidet, un món... Deixem-ho així.
Però la veritable hòstia emocional estava encara per arribar. Aquella hòstia que em faria veure el fil vermell segant-me el putu dit. Un dia tot parlant i fent conya a la taula d'un bar d'un poble remot vam descobrir que de petits havíem jugat junts! Resulta que anàvem a passar els estius al mateix poble, un poble petit poc conegut on hi viuen unes 300 persones. I el fil vermell clar, el fil també hi ha de viure sino ja m'explicaràs!
Doncs res, que clar, després d'això qui no creu en el destí i les llegendes orientals?
I aquí estem, saps? Un any més tard d'aquell concert punk on la primera fiblada del fil vermell em va estrènyer el dit petit tot deixant-lo al límit de la gangrena.
I trobo que per no voler cap mena de relació he fracassat bastant, ja que vivim junts i tot...
Això si, el fil vermell està menys tensat, clar, com que ja ens hem trobat.
Ara, com això no surti bé em tallo el dit per si de cas quedés algun altre fil.
