little song #1#

a little town
in the end of the world
a long, long road
that never ends

the sun is shining
the sea is blue
I'm here without you

a deeper hurt
that never ends
a stronger feeling of happines

the distance
is closer today
the loneliness
is away

but where are you?

arenys de mar

short poem #2#

La vida passa,
Corre,
Vola

i quan vols atrapar-la
s’esmicola

Però...

Jo l’agafo, hi jugo, l’acaricio

i ella m’embolcalla
amb la dolça escalfor
d’aquell que mira

l’estimada

short poem #1#

Sen’s fa curta la
vida
sen’s fa llarga
l’espera
però arrosseguem
i
estirem la corda
potser algú ens
espera
i qui espera desespera
i qui desespera
s’envà

thinking

Andube o andé perdida
el tiempo no se detenia
tampoco la vida

correr correr para no volver
cerrar los ojos para no pensar
taparte la voca, decidir callar
que tonteria pensar
que el decir no ocupa lugar

oscura la luz que encendia
la vela de mi conciencia
vacia la voz que me hablaba
desde el fondo de la nada

vieja amiga de viaje
soledad no deseada
turbulenta oscuridad

Conte

Hola em dic Sandra i aquesta es la meva història. Aquesta història neix aquí, a casa, on ho fan la majoria de les històries en un ambient quotidià on ningú s’imaginaria que poden passar coses com aquestes.
Tot va començar a Barcelona un dia d’hivern que plovia a bots i a barrals. Jo estava a casa molt avorrida ja que no podia fer res del que m’agradava. Per la vostra informació el que més m’agrada es fer activitats a l’exterior com ara passejar amb els amics, anar amb bicicleta i moltes altres coses. Doncs clar com que plovia vaig desestimar-les totes i em vaig quedar a casa intentant passar les hores. Vaig fer varies coses com jugar a l’ordinador, però em van matar de seguida, mirar la tele, però com és normal no feien res que valgués la pena, així que vaig començar a avorrir-me. Quan l’avorriment va començar a fer-se insuportable va arribar la meva mare i en veure la meva situació de desesperació va suggerir-me que agafés un dels llibres que tenia a l’habitació i que comencés a llegir. A mi si us he de dir la veritat aquesta proposta no em va fer gaire gràcia ja que odiava llegir, de fet tots els meus llibres sobrevivien enterrats entre el prestatge i un dit de pols. Però esclar vistes les alternatives que tenia que com ja us he explicat eren nules vaig decidir fer-li cas a la meva mare encara que només fos per aquell cop. Vaig agafar aire, em vaig carregar de coratge i vaig decidir d’apropar-me a la dimensió desconeguda, és a dir, al prestatge del fons de l’habitació, EL DELS LLIBRES!!!!!! Un cop allà només havia d’estirar el braç i ja el tindria era un pas difícil però el vaig fer i sense mirar vaig agafar un llibre a l’atzar però... tindria valor per arribar a llegir-lo encara que només fos el títol? Era un moment difícil però finalment vaig decidir obrir els ulls i llegir-lo: “Les peripècies de la Clara”.
Bé era un primer pas el següent era obrir el llibre. Així doncs vaig agafar la tapa i la vaig girar molt lentament i allà estaven les primeres lletres, paraules, frases... La primera pàgina! Hi havia una vegada... UN PET AMB MERMELADA!!! ( ja, ja, ja és broma ). Avanç de començar la meva lectura vaig mirar el reflex del meu rostre al vidre de la finestra no sé tenia por de que hagués canviat alguna cosa a la meva cara jo que sé que haguessin aparegut unes immenses ulleres i que tingués cara de repel·lent, ja sabeu plena de grans i amb dues trenes al costat de les orelles. Però per la meva sorpresa tot seguia igual, vaig respirar tranquil·la i vaig començar a llegir.
Bé el llibre primer no tenia res d’interessant res que crides la meva atenció parlava d’una noia, la Clara, que tenia molts amics i a la que li agradava passejar, anar amb bici i moltes altres coses relacionades amb la natura fins que un dia no podia sortir al carrer a fer res d’això perque plovia i decidia agafar un llibre per llegir. Ep! Un moment això es el que m’estava passant a mi aquell dia, bé la descripció de la Clara s’ajustava molt a la meva, no? Què estava passant? Eren coincidències? M’estava tornant boja? Com que no entenia res vaig decidir continuar llegint i la resposta va venir donada a les seguents pagines però d’una manera ben especial. Sabeu què va passar? Doncs que a partir d’aquell moment vaig començar a llegir més entusiasmada i va ser com si alguna força em fes seguir fins al final del llibre aquella força era la Clara o jo no ho sé perque la història que explicava bé podia ser la meva però sabeu que és el que realment va passar que em va envair la màgia de les paraules i tot em semblava possible com si m’estigués passant, ja sabeu com quant ens agrada molt una pel·lícula i ens sembla que ens està passant. Doncs bé amics resulta que això també ens succeeix llegint. Espero que quant conegueu aquesta història real agafeu un llibre i feu la prova i no sigueu tant burros com jo que em pensava que els llibres eren un avorriment. Ah! Tranquils que no mengen!!!

Lola

La lola era una nena molt flamenca que desde que va neixer tenia dues obsessions la de tenir coses de topos i la de somiar en ser una bruixa.

La primera obsessió era fàcil de realitzar ja que els seus pares li van crear una habitació i un armari ple de milers i milers de topos de tots els colors existens en el món. Això a ella la feia molt feliç .

La segona obsessió era secreta ja que mai li havia dit a ningú el seu desig. Només quan arribava la nit i anava a dormir es posava a somiar en el seu món de bruixa. S’ho passava d’allò més bé imaginant la casa on viuria si fos una bruixa, com vestiria i sobre tot com utilitzaria els seus poders de bruixa per fer que les coses que no li agradaven canviessin. Això la feia riure molt. Imaginava per exemple que amb els seus poders podia canviar els pesols per un bon plat d’espagetti. Somiant amb tot el que podia arribar a fer passava totes les nits.

Un dia la seva mare va descobrir un full on la lola havia escrit unes paraules màgiques i com que no sabia que era li va preguntar que volien dir. La lola es va posar molt nerviosa ja que la seva mare havia descobert el seu gran secret i ella no li volia explicar. La mare de la lola va veure la reacció i li va dir: tranquila lola no fa falta que m’expliquis res tothom té secrerts i és bonic tenir,los i és molt important que tothom pugui imaginar coses sense que els altres ho sapiguen, això ens fa felissos i diferents els uns dels altres.

La lola va somrriure va tancar els ulls va agafar la seva escombra i se’n va anar volant al llit a seguir somiant en la seva pròxima aventura.

at the end the sun is here again!!!

I want to share this little drawing with you

I love you so much!

I need to come back

I think of you on a foggy day. London

fog

spring where are you!!! we need sunshine!!!

rain

we have to wait for the summer!





different people... different boots