Peus freds

Em desperto, fa fred, massa fred, em sento freda, gelada. No faig soroll, no vull despertar a "la bèstia". Sento les meves germanes respirar, adormides. Respiro, estan bé, que descansin, ahir va ser una nit llarga.

Sense fer soroll per no despertar-les trio la roba que em posaré per anar a treballar a la perruqueria del meu prestatge.  Mentre agafo la roba noto els talls que tinc a les mans a causa de l'aigua de rentar caps repetidament i al fred. 

Tinc dotze anys i ja em pesa la vida, em pesa d'una manera figurada i visible, al cap de munt de la meva esquena, corbada i doblegada per tot plegat.

Surto de l'habitació de puntetes i ajusto la porta i quan ho faig veig la finestra, la que dona al jardí, la que ahir d'alguna manera ens va salvar. Respiro i em faig forta, més forta si es pot. Camino de puntetes fins al bany i tot ho faig sense fer soroll, he de poder sortir d'aquí sense fer soroll, ja va haver-hi massa soroll ahir a la nit.

Entro al bany i em miro al mirall, no em veig, fa massa temps que no em veig i trigaré molt a tornar-ho a fer. Mentre faig un pipí sento el fred als peus, el mateix fred que vaig sentir ahir corrent carrer avall amb la meva germana a coll fugint del pare, "la bèstia".

Em cau una llàgrima recordant com tot d'una va embogir, un altre cop, aquest cop contra mi. Per què? No ho sap ningú, segurament ni ell mateix. Potser només ho sap l'alcohol que havia ingerit.

M'eixugo la llàgrima i reso perquè en tirar la cadena no es desperti ningú.

Ja està, ja ho tinc, ja estic, ja puc marxar al carrer.

Surto, tanco la porta i camino pel carrer sentint el fred i corro, no sé per què, però corro, lluny ben lluny de casa. No vull pensar, encara no puc assimilar el que va passar.

Arribo a la feina i sento l'aigua, la primera aigua freda que cau sobre els talls de la meva mà i començo a rentar caps i ara si, ara recordo.

Crits, insults i el meu pare darrere meu amb un ganivet cridant que em mataria. Recordo agafar a ma germana i sense pensar saltar per la finestra de l'habitació que dona al jardí i córrer, córrer fins a notar seguretat. Recordo amagar-nos a una casa del carrer de sota que està en construcció. Recordo el silenci i la por. Recordo el fred als peus, no vaig posar-me sabates amb les presses de la fugida. I de sobte la veu de la mare cridant-me. Recordo treure el cap per un forat de la paret i veure-la. I recordo la seva por quan em va dir: Ara sí que et matarà!

Recordo sortir de l'amagatall i caminar darrere la mare amb la meva germana a coll, la por em feia anar unes passes enrere i no tenir pressa d'arribar a casa. 

I també recordo sentir la veu d'un veí parlant amb el pare i pensar: estem salvades, s'ha distret i ha oblidat el que passava.

Vaig tancar la porta de la meva habitació a la qual vaig arribar tot jugant a ser la dona invisible per no fer res que pogués tornar a despertar "la bèstia".  Vaig tancar els ulls i vaig fer-me l'adormida i sense ni poder pensar vaig adormir-me.

Sort del veí, ell no ho sabrà mai, però potser em va salvar de la vida.

Pensaments d'una supervivent

Visc la vida amb la sensació que no he fet ni arribat on hauria d'haver arribat.

Visc la vida com un fracàs continu de mi mateixa.

Visc la vida pensant que no he aprofitat prou les oportunitats ni les qualitats que se'm van generar al néixer o que he generat jo en créixer.

Visc la vida sabent que no estic on hauria d'estar ni on em mereixo per tot l'esforç que he fet.

Visc la vida trista, sempre amb una ombra de tristesa que em persegueix i no se'n va, una ombra que evidentment projecto jo i que no sé fer-la fora. 

Visc com un personatge de Bukowski, intentant sobreviure en la merda.

Visc la vida així i no hauria de ser així. 

Si miro enrere i veig d'on vinc sé que he fet molt més del que en un principi s'hagués pogut esperar d'una persona que ha sortit d'una família plagada d'alcohol i violència de gènere. Vinc d'una família on no ens han ensenyat a estimar, no ens han ensenyat a respectar, a guarir, a protegir. Vinc d'una família on només aprenies a sobreviure. A passar les pantalles del dia a dia encara que fos robant vides als del costat.

Només quan penso d'on vinc em respecto i desapareix una mica la sensació de fracàs que arrossego com un mort. Penso que vinc d'una foscor molt lletja i que, com diu en Carles Porta, hi he pogut posar llum d'alguna manera. És una llum que a mi em sembla insuficient, una llum que com les de Nadal, només fa pampallugues i es deixa veure de tant en tant i que després s'apaga. Una llum que perd embranzida cada dos per tres i que es deixa vèncer per la foscor. I si, vaig fent, i he fet molt, però no estic on voldria.

Sé que soc bona fent el que faig, i que soc bona fent que el que vaig decidir no fer tot i ser bona fent-ho  perquè em connectava amb la part més fosca i depressiva de la meva història, el fracàs. I justament, com que sé que soc bona fent el que faig sento el pes de la derrota quan veig que no estic on hauria. I si, reconec que no tinc mai la força per culminar el camí, perquè com he dit soc com una llum de Nadal, que fa pampallugues i que de sobte s'apaga.

He aconseguit moltes coses si miro d'on vinc. He assolit estudiar i treballar, tot i que precàriament, en el que m'agrada. Tanmateix, malgrat l'esforç que sé que hi he posat no sento sensació d'èxit. Crec que la meva naturalesa justa em fa sentir que la vida ha sigut enormement injusta i que ja n'hi ha prou! Penso que ja he fet tants esforços per superar tots els entrebancs i per sortir d'aquella energia malalta en què vaig néixer i he lluitat tant amb tot i amb mi, sobretot amb mi, que ja no puc més. Necessito sentir sensació d'èxit, que he arribat, encara que sigui en tercera posició, on volia arribar. Necessito que alguna d'aquelles promeses que se'm van fer es compleixin. 

I tranquil·litat que si no passa, tampoc passa res, ja estic avesada a viure en el fracàs i la sensació d'estar perdent el temps i d'arrossegar un pes que m'enfonsa i que no és meu, perquè no, no és meu, a mi m'ha tocat per herència.

Les famílies amb problemes greus perjudiquen generacions, les males dinàmiques i les males relacions s'aprenen i costa molt de treure-te-les de sobre, i clar, mentre lluites per sortir d'aquesta merda, vas fent, vas tirant, però no pots donar tant de tu com voldries per arribar on somies perquè t'has de dividir en moltes guerreres simultànies.

Per tant, si soc justa, justa amb mi, m'hauria de sentir orgullosa del camí fet i m'hauria de sentir plena d'èxit. Seguiré treballant perquè així sigui, no puc prometre res.

Pensaments sobre el residu 0 i sobre com en sóm de rucs

 

Moltes vegades entro en pensaments recurrents i circulars que no em deixen dormir.

Mai ho deixo per escrit, no sé ben bé perquè, ja que com que no ho faig ho acabo oblidant i perdent la sensació de genialitat que tenien.

Aquesta nit passada m'ha passat i he decidit que, potser, si al matí seguia recordant el que no em deixava dormir ho posaria sobre paper.

Sembla que he tingut sort i recordo el bucle en el qual vaig estar immersa durant hores mentre sentia la pluja d'estiu caure sobre la terrassa.

Pensava en el residu 0. Ves tu quines coses, el residu 0.

Pensava que de tots els electrodomèstics que tinc no n'he comprat cap. La bullidora d'aigua, la cafetera, els ventiladors, les estufes i la batedora són tots trobats com tresors a les escombraries.

La resta han estat regals d'amics o amigues. La TV, la vaporera i la rentadora. La nevera ja era a la casa on estem vivint.

Pensava en com n'és d'estranya la vida d'avui. Recordo ma mare portant a arreglar el minipimer un munt de vegades abans de donar-lo per perdut. Recordo la botiga plena d'andròmines velles on arreglaven aquests aparells. I penso en quin moment vam decidir que era millor no arreglar les coses i comprar-ne de noves. Clar, si, ja ho sé, l'obsolescència programada, però no hi vam lluitar gaire, ens va ser còmode, suposo. Suposo també que això més el capitalisme i les ganes de fanfarronejar de coses noves i d'última tecnologia del consumisme compulsiu ens va fer posar el planeta a l'últim lloc. La quantitat de residus que generem cada cop que no arreglem i comprem és brutal.

Si, a vegades, diuen, surt més car arreglar que comprar. No ho sé, a mi no m'ha passat. Ara, si tens els diners admeto que és més còmode. Per exemple, se t'espatlla la TV. És més ràpid comprar-ne una de nova que esperar que algú vingui, la miri, l'arregli... Això suposant que avui en dia encara quedi algú que en sàpiga.

I pensant en això vaig pensar també en el meu últim viatge a la deixalleria. Piles d'electrodomèstics abandonats. Vols dir que no se'n podria fer un segon ús? Vols dir que després tot va a on ha d'anar? Sí, soc desconfiada en aquests temes. Tones i tones de coses que potser funcionen, bé, sé que moltes ho fan, ja que ho he comprovat. I no ho entenc.

I aquí va ser quan en mig de la nit de tempesta vaig pensar. No es podria pagar el sou d'algú que sabés arreglar aquest tipus de coses i donar així una segona vida a tanta merda que generem sense pensar? I em va venir al cap aquella peli d'animació, Robots, on justament parlen d'això.

No sé, penso en com poder aprofitar el que es pogués arreglar via serveis socials o una botiga de segona mà on els beneficis anessin a la gent que més ho necessita, o jo què sé, un lloc de lloguer d'utensilis.

Penso, reduiríem residus, donaríem nous llocs de feina, ajudaríem a qui ho necessita.

I llavors penso que segur que hi ha un munt de lleis absurdes que no ho permeten, perquè clar, em diuen els de casa, això és una utopia que no interessa a ningú. El capitalisme i el consum ens domina.

Llavors miro els meus electrodomèstics i penso: els petits canvis són poderosos, com deia el Capità Enciam!

I m'adormo gràcies a pensar que ho escriuré i gràcies també a la petita treva que ens ha donat l'estiu amb aquesta tempesta.