vigila!

-Ui, quin domini té de l'iPad el teu fill, no? Que s'hi passa moltes hores?

-Doncs sí, què passa?

-Home, que els nens han de córrer, l'iPad no és bo!

Buuuf, ja hem arribat al punt on sense pensar-m'ho li podria trencar la cara a algun pare o mare. 

Primer ocupa’t dels teus fills i deixa el meu tranquil, i segon però més important: desperta! A veure, estem vivint al 2012 i cada vegada més el món es mou per les noves tecnologies i tots anem amb mòbils d’última generació, tablets, robots integrats a tot arreu. Però atenció! Els nens si de cas que segueixin jugant a xapes i que visquin d'esquenes a aquesta realitat...

El que més m'agrada és que em diguin això mentre els i sona el puto whatsapp... Coherència!

A veure, que nosaltres jugàvem a “pilla pilla” però no durant cinc hores seguides, oi? Jugàvem-sèiem-parlàvem-menjàvem pipes-jugàvem... Si haguéssim corregut durant cinc hores ara seriem tots esportistes d'elit! Doncs el meu fill juga a l’iPad, va a la platja, corre, pinta, cuina... No veig on hi ha el mal.

Algú em pot dir la diferència que hi ha entre jugar al Memory amb fitxes o a l'iPad? I què hi ha de dolent en les noves tecnologies? Si tots fardem de mòbil i ens fotem palles amb les aplicacions noves! Però no, els nens no! És dolent! 

Doncs jo passo de les vostres pors! El meu fill té l'iPad carregat de jocs per a ell de tot tipus, té robots i els munta i els desmunta i a més a més juga amb nens als jocs normals!

M'agradaria dir-li a cada pare que em diu això:

-Perdona, tens mòbil? Whatsapp? Instagram? Twitter? Facebook? Treballes amb màquina d'escriure o amb ordinador? Tens tablet? Doncs què collons emprenyes? Tu pots jugar i el teu fill no perquè és suposadament dolent? Doncs llença-ho tot i marxa al “monte” però no facis del teu fill un inculte tecnològic, que el món va molt de pressa!

Jo crec que el que us fa por és que sou vosaltres els que no sabeu posar els límits i dir-li:

-Fill, fins aquí ara toca fer altres coses; per exemple, jugar a xapes (però guardeu-les que amb els nous obre-fàcil cada cop van més buscades i al final no s'hi podrà jugar!)

#punknotdead

L'altre dia va venir a casa una col.lega perquè l'ajudés a buscar una disfressa per una festa. Després de molt pensar va dir: i si em disfresso de punk? tu d'això segur que en tens, no?
Doncs si, clar evidentment tinc roba de la que portava fot 20 anys! Vam buscar i vam fer un modelet... Després pensant em vaig donar compte de que no he llençat res d'aquella època... res! Encara tinc les samarretes, bosses, faldilles... I és curiós que veure-la amb aquella roba em va fer mal, vaig pensar: això no és roba de disfressa! Això és roba de puta mare!!! De fet he de confessar que no ho he llençat perquè de tant en tant, segons els meus amics sempre, em segueixo posant aquesta roba...
De fet, posar-me'la em fa sentir bé, em fa sentir arrelada als meus principis, al que sento i sobretot a una manera d'expressar-me sobint massa barruera...
És graciós que tothom li va dir: vas molt autèntica! Clar collons és que és roba meva!!! roba de la que porto sempre!!! Roba que no se per quins setze ous no he pogut tirar mai, roba de la que em recorda que estem aquí per lluitar pels ideals i pel que ens faci somiar i ser feliços...
Curiós que la roba em pugui fer sentir tan bé, tan segura... suposo que és el fet de saber que l'he dut sempre... Un secret: molta d'aquesta roba l'he anat retocant per adaptar-la a les noves modes... Punki però amb estil jajajaja
Suposo que portar una samarreta que ha anat amb mi per tot el món i ha viscut amb mi coses tan al.lucinants (bones i dolentes) em fa sentir com quan entres a casa els avis i sents aquella olor de tota la vida que et dona estabilitat.
Doncs res... una palla mental que us comparteixo... res més...
I recordeu: Punk not dead! Punk evolves i sempre acaba sortint, sempre!

#teting

Fa cosa d'un any estava de moda el #planking, doncs bé un dia tot sopant amb uns amics, @lauragarsa, @tescandell i @xavillum, vam decidir inventar un concepte divertit i absurd com el que estava de moda... ho vam fer per riure, suposo que l'alcohol i les ganes de passar-ho bé aquella nit van influir. El fet és que vam decidir crear el #teting... La idea era fer fotos a situacions normals i dissimuladament ensenyar la teta.

Aquella mateixa nit vam fer la primera foto, una foto de grup al concert del Sant Pol Rock on una servidora es va treure una teta... vam riure molt i vam decidir que no podia quedar allà, però clar, quan vam veure que no havia trionfat gaire l'idea ens vam desinflar.

La gran sorpresa va venir quan un dia sense esparar-ho em van dir que passava amb el tema #teting desde twitter, jajajaja ens vam tornar a animar i vam fer el segón i... el tercer. La cosa té la seva gràcia i és com un divertimento.

Mai vam pensar que podia tenir un component eròtic i molt menys sexual... és una simple teta treta en una situació divertida...

Ara bé pel que veig aneu tots molt cremadets i sou dels que no podeu anar a una platja nudista i si hi aneu és per tocar-vos entre els matolls... Val no tots, és cert, però la gran majoria... On estem arribant que el simple fet de veure una conya on intervé una teta ens converteix en putes al servei de clients que a través de twitts demanen el que volen veure?...

Jo no em sento ni malament ni res d'això però pateixo per vosaltres necessiteu follar amb molta urgència o mirar porno del dur o posar-vos boles xines pel cul de manera compulsiva... No se... A la xarxa podeu trobar de tot i gratis!!! Però per favor no confongueu les coses... Fer broma amb una teta no té res a veure en ser la vostra esclava sexual i haver de rendir-me a les vostres peticions... No pretenc guanyar ni seguidors ni polles... Que twitter és un joc i com a joc l'hem de viure!!

Prohibido Rendirse

Ahir em van dir aquestes paraules i així d'entrada em van tocar els collons. Això em va comportar una baralla amb la meva agent de tres parells de collons. Però... què passa? Hem d'estar lluitant eternament sense rebre res a canvi? Què som? Hem d'estar disposats a fer qualsevol cosa a qualsevol preu per no sentir que ens hem rendit? I si ens rendim què collons passa? És un pecat rendir-se i vincular-se amb tota aquesta merda de món dels actors des d’una altra perspectiva? Normalment et diuen aquestes frases els que estan treballant en allò que els agrada i, esclar, no s'han rendit... Suposo que si jo tingués aquesta sort tampoc em rendiria i donaria consells d'aquest tipus.

Evidentment que hi ha gent que està treballant i ho fan molt bé i són molt professionals, però... Malauradament, amics n'hi ha molts que no, i són aquests que fan que et rendeixis perquè t’adones que no només l'esforç i el talent compten en aquesta vida i molt menys en aquest àmbit teatral. I llavors et rendeixes. Com diu un amic meu: “per a mi rendir-se vol dir pujar als escenaris a qualsevol preu, a fer la primera merda que t'ofereixin. O sortir a la tele venent barritas pescanova o seguros Ocaso. Si ha de ser així, m'estimo més fer comèdia a una altra banda, on em paguin millor i no hagi d'estar posant el cul als càstings cada dos per tres. No em rendeixo, em respecto. I respecto i estimo el teatre. No sóc prostituta, sóc actor” Amén, Sam!!!

Jo penso que si això és una guerra (d'aquí el terme rendir-se), parlem d'un món en què rendir-se o no fer-ho no ho és tot. Jo no em rendeixo però no sé on he d'anar a lluitar perquè per mi no hi ha càstings (bé, un l'any), això no és una guerra en igualtat de condicions on tots anem amb la mateixa armadura i la mateixa espasa. Per tant, rendir-se? Jo no crec que estigui lluitant: a mi no em deixen entrar ni al camp de batalla! Aquesta frase és massa fàcil per tot el que representa el món en què ens movem. Quants dels que no s'han rendit mai s'han quedat sense fer res... No té res a veure el fet de rendir-se o no en aquesta merda de món dels actors!

Rendir-se té a veure amb mantenir l'esperança, no amb aconseguir l'objectiu i amics amats. Jo l'esperança cada cop la veig més cardada. 

#lamoncualsgaudi

part d'aquesta bojeria va sortir al programa cafè i cigarro del 13-02-2012

http://cafeicigarro.blogspot.com/

https://twitter.com/#!/cafeicigarro

http://www.facebook.com/cafeicigarro

#castingpagant

Ahir em vaig encendre quan vaig llegir això: http://www.elterrat.com/?ft=3147. Avui hi he trucat i efectivament m’han dit que he de parlar amb el departament de càsting. Curiós: si és un curs, no hauria de parlar amb el departament de formació? Doncs no! Actualment s’ha posat de moda aquesta nova fórmula de fer càstings. 

El que fan la majoria de famosos o agents de càsting coneguts és muntar cursos pels quals has de pagar un paston. Evidentment aquest cursos són càstings encoberts pels quals a sobre pagues. Senyors! Els càstings han de ser gratuïts! On s’és vist pagar per fer-ne un!

Antigament anaves a fer una prova i el director de càsting s’estava una bona estona amb tu donant-te indicacions de per on volia que anés la teva interpretació; evidentment aprenies coses, però no pagaves... Era un càsting! Doncs ara sí, ara si vols fer un càsting l’has de pagar a canvi d’un suposat curs.

Evidentment juguen amb la il·lusió que et fa pensar que et pot sortir feina, i com que els actors (molts de nosaltres, no tots) vivim d’aquesta il·lusió, doncs... pagues i somies. Ja us dic ara que el somni que et venen mai arriba. No en conec cap cas; no dic que no n’hi hagi, només dic que jo no en conec.

Senyors dels càstings pagant, si volen caçar talents moguin el cul de casa! Vagin a veure tot el teatre que es fa, sobretot el de les sales més infectes de les ciutats; és allà on hi ha la gent que no veu ningú i que potser val la pena. De fet, diria que és part de la seva feina si el que volen és descobrir gent nova, com sembla que diu en la informació dels cursos.

I si volen fer cursos doncs endavant, però si us plau no juguin amb les il·lusions de la gent amb frases com aquesta: “Apúntate a esta exclusiva oportunidad que conseguirá acercarte a las claves para ser reportero, monologuista y/o colaborador de programas de televisión.”

Els actors estem fotuts i faríem el que fos per aconseguir feina, però... s’ha de tenir dignitat i no jugar amb aquestes coses! S’imaginen que a vostès els ho haguessin fet quan començaven? Vostès, que són tan crítics amb tot i amb tothom... 

Els diré més: jo antigament havia fet cursos de càsting de dues setmanes de dues hores cada dia i eren gratis! Per què? Perquè eren càstings...

Només vull afegir que d’aquests càstings pagant n’hi ha un munt durant l’any. S’hi ha apuntat tothom a aquest carro. Jo ja vaig estudiar i pagar en el seu moment i he seguit fent cursos de formació; per tant, no entenc que hagi de pagar per un càsting. Molts d’aquests cursos-càsting són de com actuar davant la càmera i et diuen que quan acabis et donaran el material per al teu videobook. El resultat és un material de merda que si el poses al videobook i els l’envies a ells mateixos per a algun càsting ni se’l mirarien!

Crec que entre tots hauríem de dignificar la nostra professió; jo ja fa temps vaig decidir passar d’això i parlar de tot sense por. Si no parlem, les coses no canvien! No cal tenir por de no treballar per haver dit quelcom: els que no treballem portem anys callats i seguim sense treballar!