Moltes vegades entro en pensaments recurrents i circulars que no em deixen dormir.
Mai ho deixo per escrit, no sé ben bé perquè, ja que com que no ho faig ho acabo oblidant i perdent la sensació de genialitat que tenien.
Aquesta nit passada m'ha passat i he decidit que, potser, si al matí seguia recordant el que no em deixava dormir ho posaria sobre paper.
Sembla que he tingut sort i recordo el bucle en el qual vaig estar immersa durant hores mentre sentia la pluja d'estiu caure sobre la terrassa.
Pensava en el residu 0. Ves tu quines coses, el residu 0.
Pensava que de tots els electrodomèstics que tinc no n'he comprat cap. La bullidora d'aigua, la cafetera, els ventiladors, les estufes i la batedora són tots trobats com tresors a les escombraries.
La resta han estat regals d'amics o amigues. La TV, la vaporera i la rentadora. La nevera ja era a la casa on estem vivint.
Pensava en com n'és d'estranya la vida d'avui. Recordo ma mare portant a arreglar el minipimer un munt de vegades abans de donar-lo per perdut. Recordo la botiga plena d'andròmines velles on arreglaven aquests aparells. I penso en quin moment vam decidir que era millor no arreglar les coses i comprar-ne de noves. Clar, si, ja ho sé, l'obsolescència programada, però no hi vam lluitar gaire, ens va ser còmode, suposo. Suposo també que això més el capitalisme i les ganes de fanfarronejar de coses noves i d'última tecnologia del consumisme compulsiu ens va fer posar el planeta a l'últim lloc. La quantitat de residus que generem cada cop que no arreglem i comprem és brutal.
Si, a vegades, diuen, surt més car arreglar que comprar. No ho sé, a mi no m'ha passat. Ara, si tens els diners admeto que és més còmode. Per exemple, se t'espatlla la TV. És més ràpid comprar-ne una de nova que esperar que algú vingui, la miri, l'arregli... Això suposant que avui en dia encara quedi algú que en sàpiga.
I pensant en això vaig pensar també en el meu últim viatge a la deixalleria. Piles d'electrodomèstics abandonats. Vols dir que no se'n podria fer un segon ús? Vols dir que després tot va a on ha d'anar? Sí, soc desconfiada en aquests temes. Tones i tones de coses que potser funcionen, bé, sé que moltes ho fan, ja que ho he comprovat. I no ho entenc.
I aquí va ser quan en mig de la nit de tempesta vaig pensar. No es podria pagar el sou d'algú que sabés arreglar aquest tipus de coses i donar així una segona vida a tanta merda que generem sense pensar? I em va venir al cap aquella peli d'animació, Robots, on justament parlen d'això.
No sé, penso en com poder aprofitar el que es pogués arreglar via serveis socials o una botiga de segona mà on els beneficis anessin a la gent que més ho necessita, o jo què sé, un lloc de lloguer d'utensilis.
Penso, reduiríem residus, donaríem nous llocs de feina, ajudaríem a qui ho necessita.
I llavors penso que segur que hi ha un munt de lleis absurdes que no ho permeten, perquè clar, em diuen els de casa, això és una utopia que no interessa a ningú. El capitalisme i el consum ens domina.
Llavors miro els meus electrodomèstics i penso: els petits canvis són poderosos, com deia el Capità Enciam!
I m'adormo gràcies a pensar que ho escriuré i gràcies també a la petita treva que ens ha donat l'estiu amb aquesta tempesta.
