Pensaments d'una supervivent

Visc la vida amb la sensació que no he fet ni arribat on hauria d'haver arribat.

Visc la vida com un fracàs continu de mi mateixa.

Visc la vida pensant que no he aprofitat prou les oportunitats ni les qualitats que se'm van generar al néixer o que he generat jo en créixer.

Visc la vida sabent que no estic on hauria d'estar ni on em mereixo per tot l'esforç que he fet.

Visc la vida trista, sempre amb una ombra de tristesa que em persegueix i no se'n va, una ombra que evidentment projecto jo i que no sé fer-la fora. 

Visc com un personatge de Bukowski, intentant sobreviure en la merda.

Visc la vida així i no hauria de ser així. 

Si miro enrere i veig d'on vinc sé que he fet molt més del que en un principi s'hagués pogut esperar d'una persona que ha sortit d'una família plagada d'alcohol i violència de gènere. Vinc d'una família on no ens han ensenyat a estimar, no ens han ensenyat a respectar, a guarir, a protegir. Vinc d'una família on només aprenies a sobreviure. A passar les pantalles del dia a dia encara que fos robant vides als del costat.

Només quan penso d'on vinc em respecto i desapareix una mica la sensació de fracàs que arrossego com un mort. Penso que vinc d'una foscor molt lletja i que, com diu en Carles Porta, hi he pogut posar llum d'alguna manera. És una llum que a mi em sembla insuficient, una llum que com les de Nadal, només fa pampallugues i es deixa veure de tant en tant i que després s'apaga. Una llum que perd embranzida cada dos per tres i que es deixa vèncer per la foscor. I si, vaig fent, i he fet molt, però no estic on voldria.

Sé que soc bona fent el que faig, i que soc bona fent que el que vaig decidir no fer tot i ser bona fent-ho  perquè em connectava amb la part més fosca i depressiva de la meva història, el fracàs. I justament, com que sé que soc bona fent el que faig sento el pes de la derrota quan veig que no estic on hauria. I si, reconec que no tinc mai la força per culminar el camí, perquè com he dit soc com una llum de Nadal, que fa pampallugues i que de sobte s'apaga.

He aconseguit moltes coses si miro d'on vinc. He assolit estudiar i treballar, tot i que precàriament, en el que m'agrada. Tanmateix, malgrat l'esforç que sé que hi he posat no sento sensació d'èxit. Crec que la meva naturalesa justa em fa sentir que la vida ha sigut enormement injusta i que ja n'hi ha prou! Penso que ja he fet tants esforços per superar tots els entrebancs i per sortir d'aquella energia malalta en què vaig néixer i he lluitat tant amb tot i amb mi, sobretot amb mi, que ja no puc més. Necessito sentir sensació d'èxit, que he arribat, encara que sigui en tercera posició, on volia arribar. Necessito que alguna d'aquelles promeses que se'm van fer es compleixin. 

I tranquil·litat que si no passa, tampoc passa res, ja estic avesada a viure en el fracàs i la sensació d'estar perdent el temps i d'arrossegar un pes que m'enfonsa i que no és meu, perquè no, no és meu, a mi m'ha tocat per herència.

Les famílies amb problemes greus perjudiquen generacions, les males dinàmiques i les males relacions s'aprenen i costa molt de treure-te-les de sobre, i clar, mentre lluites per sortir d'aquesta merda, vas fent, vas tirant, però no pots donar tant de tu com voldries per arribar on somies perquè t'has de dividir en moltes guerreres simultànies.

Per tant, si soc justa, justa amb mi, m'hauria de sentir orgullosa del camí fet i m'hauria de sentir plena d'èxit. Seguiré treballant perquè així sigui, no puc prometre res.