Peus freds

Em desperto, fa fred, massa fred, em sento freda, gelada. No faig soroll, no vull despertar a "la bèstia". Sento les meves germanes respirar, adormides. Respiro, estan bé, que descansin, ahir va ser una nit llarga.

Sense fer soroll per no despertar-les trio la roba que em posaré per anar a treballar a la perruqueria del meu prestatge.  Mentre agafo la roba noto els talls que tinc a les mans a causa de l'aigua de rentar caps repetidament i al fred. 

Tinc dotze anys i ja em pesa la vida, em pesa d'una manera figurada i visible, al cap de munt de la meva esquena, corbada i doblegada per tot plegat.

Surto de l'habitació de puntetes i ajusto la porta i quan ho faig veig la finestra, la que dona al jardí, la que ahir d'alguna manera ens va salvar. Respiro i em faig forta, més forta si es pot. Camino de puntetes fins al bany i tot ho faig sense fer soroll, he de poder sortir d'aquí sense fer soroll, ja va haver-hi massa soroll ahir a la nit.

Entro al bany i em miro al mirall, no em veig, fa massa temps que no em veig i trigaré molt a tornar-ho a fer. Mentre faig un pipí sento el fred als peus, el mateix fred que vaig sentir ahir corrent carrer avall amb la meva germana a coll fugint del pare, "la bèstia".

Em cau una llàgrima recordant com tot d'una va embogir, un altre cop, aquest cop contra mi. Per què? No ho sap ningú, segurament ni ell mateix. Potser només ho sap l'alcohol que havia ingerit.

M'eixugo la llàgrima i reso perquè en tirar la cadena no es desperti ningú.

Ja està, ja ho tinc, ja estic, ja puc marxar al carrer.

Surto, tanco la porta i camino pel carrer sentint el fred i corro, no sé per què, però corro, lluny ben lluny de casa. No vull pensar, encara no puc assimilar el que va passar.

Arribo a la feina i sento l'aigua, la primera aigua freda que cau sobre els talls de la meva mà i començo a rentar caps i ara si, ara recordo.

Crits, insults i el meu pare darrere meu amb un ganivet cridant que em mataria. Recordo agafar a ma germana i sense pensar saltar per la finestra de l'habitació que dona al jardí i córrer, córrer fins a notar seguretat. Recordo amagar-nos a una casa del carrer de sota que està en construcció. Recordo el silenci i la por. Recordo el fred als peus, no vaig posar-me sabates amb les presses de la fugida. I de sobte la veu de la mare cridant-me. Recordo treure el cap per un forat de la paret i veure-la. I recordo la seva por quan em va dir: Ara sí que et matarà!

Recordo sortir de l'amagatall i caminar darrere la mare amb la meva germana a coll, la por em feia anar unes passes enrere i no tenir pressa d'arribar a casa. 

I també recordo sentir la veu d'un veí parlant amb el pare i pensar: estem salvades, s'ha distret i ha oblidat el que passava.

Vaig tancar la porta de la meva habitació a la qual vaig arribar tot jugant a ser la dona invisible per no fer res que pogués tornar a despertar "la bèstia".  Vaig tancar els ulls i vaig fer-me l'adormida i sense ni poder pensar vaig adormir-me.

Sort del veí, ell no ho sabrà mai, però potser em va salvar de la vida.