La força

 

Em llevo, vull que avui sigui un dia diferent, vull que sigui el dia del canvi, però sé que no ho serà, Sé des del més profund de mi que no ho serà, continuaré amb el meu espiral d’autodestrucció.

Així doncs, acceptant la meva derrota, la meva falta de força i d’autocontrol, estiro el braç que tinc dins el llit fora de les mantes i noto el fred, el fred de l’habitació glaçada, fa mesos que no puc pagar els rebuts de la llum i la casa evidentment s’ha anat quedant freda i humida. Sentint el fred al braç l’estiro al màxim per arribar a l’ampolla de vodka que tinc mig buida sobre la tauleta de nit. Queden un parell de glops que ahir vaig decidir no prendre’m pensant que avui tindria el valor de començar el canvi. Canvi que quan noto el vodka a la meva boca accepto que no començarà avui. I em dic, Bon dia Llum ja ha sortit el sol.

He de fer moltes coses, masses, em cauen a sobre i sento que no podré, sento que n’he de fer tantes que no podré ni aixecar-me del llit. I em torno a rendir, un cop més.

Em torno a quedar adormida.

Em desperto, no sé ni quina hora és, però sento bullici al carrer, així doncs ha arribat el moment d’intentar fer totes aquestes coses que dia rere dia s’acumulen i no soc capaç de treure’m de sobre.

He d’anar a veure la meva assistenta social, necessito menjar, el beure no me’l cobrirà, però espero que el menjar sí. Tinc la sort de menjar poc gràcies a la quantitat d’alcohol que ingereixo. Malgrat tot tinc un ensurt cada cop que em miro al mirall cada vegada estic més prima. És curiós com canvien les coses, fa anys, quan era jove i alegre volia ser prima i ara que ho soc no m’agrado gens. Però clar, no és només això el que no m'agrada de mi, tant de bo!

Això no és vida, ja fa massa temps que no ho és, i en algun moment hauré de fer el canvi, ho sé, no és el primer cop que em passa, però sembla que aquest cop tot està sent més difícil més feixuc. Sembla que la caiguda ha sigut més bèstia i brutal l'abisme és infinit.

Mentre em miro al mirall i em faig conscient del meu aspecte penso també en tot el que he anat perdent durant tot aquest temps. He perdut moltes coses, he perdut la casa, he perdut la feina, aquella per la que tant vaig lluitar i he perdut a la família. No és que hagin mort, hi segueixen sent però no per mi. I el més important, he perdut la dignitat, m’he perdut el respecte i això potser serà el més difícil de recuperar. I com que no sé quan tindré la força de girar-ho tot, de fer el canvi, de deixar-ho tampoc ser quan començaré a recuperar-ho tot.

Possiblement, us preguntareu com una persona que triomfava a la vida com jo, una persona que desprenia alegria fins i tot amb el seu nom: Llum, ha acabat en una foscor tan absoluta. Doncs jo també m’ho pregunto, m’ho pregunto cada dia quan tinc les forces necessàries per llevar-me i mirar-me al mirall. No us enganyaré, moltes vegades les forces només apareixen perquè m’he quedat sense el meu bé més preuat: el vodka. I clar per ell sí que faig esforços inimaginables en el meu estat i en la meva situació.

Que va ser o quan va ser el clic del no retorn, doncs francament no ho sé, ho intento pensar, quan puc pensar i crec que en el fons han sigut un cúmul de coses, de fets que s’han anat sumant al llarg dels anys. Episodis que m’han anat trencant, coses importants, coses petites, però tot suma en aquesta merda de l’autodestrucció i tot serveix d’excusa i escut.

I tota aquesta trencadissa que soc jo ara mateix no troba la manera de posar-se a lloc, de reconstruir-se perquè no tinc força per res.

Però m'espavilo i aconsegueixo sortir al carrer per anar a veure l'assistenta i, no us  vull mentir, per comprar vodka, que ja no me'n queda i el dia es farà llarg. Reso per no perdre'm de
camí a l'assistenta i oblidar que hi feia al carrer.